Divinitat de la llar

Particularitats de la construcció

En construir una casa, es pot fer que sigui més o menys sortosa per als seus habitants segons el nombre de bigues que hom posi a la teulada i segons el lloc on se situï la llar o cuina; aquesta s'ha de trobar a la dreta de la porta d'entrada, si es vol tenir fortuna a la casa. Quant a les bigues, es divideixen en grups de tres, i es calculen donant a casa una un nom, que va de major a menor en l'escala de la fortuna; si en comptar les bigues recau en cap una sobre el múltiple de tres, la casa serà afortunada; si en sobren dues, serà mitjanament afortunada, i si és un múltiple just de tres, la mort i la dissort hi campejaran. Així, doncs, en llogar una casa de nou hom calcula la sort que hi tindrà comptant les bigues i donant a cada grup de tres els noms d'or, argent i mort, malastrugança. A Portugal hi ha el mateix costum, però compten les bigues en grups de quatre. També es creu que pot influir el moment de l'any de començar unes obres perquè aquestes siguin afortunades i junt amb elles la família que hagi d'habitar-la; així ens diu el proverbi:

Si ta casa vols obrar,

pel març has de començar.

Hi ha pràctiques que marquen gairebé l'acabament de la construcció i que tendeixen a alliberar-la de mal, sobretot del llamp i dels mals esperits.

Hom creu que les pedres de llamp o fulgurites, utilitzades per l'home primitiu com a eines de treball, tenen la propietat d'esquivar el llamp de les construccions. Pel Pirineu hom parla d'un tipus d'aquestes pedres anomenades pedres de bruixa, car hom creu que són fetes per elles; no ens ha estat possible determinar llurs particularitats. Aquest tipus de pedres eviten l'acció dels éssers malèfics i el mal donat. Aquestes pedres meravelloses solen posar-se sota la teuladeta de la xemeneia, que, segons creença popular, és el camí per on entren a la casa el llamp i els mals esperits. Hom creu que durant les tempestes aquestes pedres es belluguen. En molts indrets la construcció de la xemeneia és objecte de diverses pràctiques màgiques que tendeixen a tallar el pas dels éssers malèfics; a casa nostra no en coneixem cap.

En la gran majoria de les cases camperoles, i àdhuc en moltes de ciutadanes, la planta baixa es troba a un nivell inferior al de l'exterior, encara que no hi exigeixi la situació del terreny. Aquest costum no és arbitrari: respon al desig de sentir-se el més abrigat possible per la terra i sota la protecció de la seva divinitat. Aquest detall, bastant accentuat, es troba en els tipus més primitius de casa estudiats per la prehistòria.

Són moltes les cases de pagès i de nuclis de població que tenen una grossa pedra a cada costat de l'entrada i forma com els matacans d'aquesta. Sovint aquestes pedres no són polides i serveixen per a seure; abans servien per a cavalcar i descavalcar. Llur insistent presència ens demostra que no són arbitràries i a ben segur que tenen origen mític.

El tipus primitiu d'habitació humana quan l'home abandonà la cova, hom creu que fou circular, com ho són encara les armes de les abelles (dites en mallorquí casa d'abelles) i ho són la gran majoria de les cabanyes de pastors de la nostra muntanya i les barraques de pagès. Aquesta forma tenia un valor màgic; el cercle, per al primitiu, equival al sol, i estar-hi dintre és igual a estar sota l'emparança i protecció de la divinitat suprema del primitiu, que protegia la petitesa humana en les tenebroses i fredes nits de les primeres edats. És tradició arrelada, en construir una casa al camp, quan no hi ha cap circumstància topogràfica o d'altra mena que ho impedeixi, orientar-la cap a sol ixent com una resta del culte solar. Encara hom pot veure com la gran majoria de les nostres velles masies estan encarades a llevant. També eren orientades en aquest sentit les esglésies més antigues, fins que més tard, per combatre la tradició pagana, el cristianisme establí el costum d'encarar-les a sol ponent, quan era possible, car segons veu popular és el costat cap a on Jesús es expirar decantà la testa.

Hom considera l'or com un gran amulet de la llar. Havia estat costum, en construir una casa, de posar una moneda d'or en algun indret de l'obra on difícilment pogués ésser trobada pels paletes en fer obres ni presa per cap servent. Moltes vegades els successors dels qui havien fet construir la casa àdhuc arribaven a perdre la noció d'on es trobava. Segons la creença, en tot edifici que tingui tretze obertures foranes, qui hi habiti morirà abans de l'any d'establir-s'hi.

Divinitat de la llar - Joan Amades

Biblioteca de tradicions populars